Pisa i Prisa

Comento algunes cosetes tretes del llarg seguiment que feia El país d'ahir de l'informe PISA. Tal com ho anava llegint, ho anava pensant, i ara ho vaig transcrivint i escrivint:

-Y aunque es cierto que los informes PISA aseguran que el contexto socioeconómico del alumno es lo que más condiciona sus resultados, también se ha demostrado que los mejores sistemas educativos consiguen atenuar esos factores y elevar la media, como Taiwan.
No conec Taiwan. Conec Barcelona: els instituts de batxillerat extingits amb la LOGSE permetien que força alumnes de contextos desfavorables arribessin amb èxit a la Universitat. Els IES actuals, no, perquè, precisament, el context desfavorable garanteix uns centres purament assistencials (i encara gràcies).

- En España, con un 35% de alumnos inscrito en centros privados (la media de la OCDE es del 16%), sus alumnos han obtenido en ciencias, de media, 38 puntos más que los de la pública. Los expertos han señalado que esto se debe exclusivamente a las características socioeconómicas de las familias.
Serveix el mateix comentari d'abans, amb algun renec afegit. En tot cas, la meva experiència com a correctora a les proves de selectivitat, m'indica: quan hi havia instituts de batxillerat, ben poques escoles privades assolien l'alt nivell dels instituts públics (inclosos els de barriades socioeconòmicament desfavorables), on hi solia haver els millors professors; professors que havien aconseguit de ser-ho gràcies a unes oposicions (també vaig fer de membre de tribunal d'oposició) força netes i on s'avaluaven els coneixements de l'especialitat que després s'havia d'impartir i per a la qual s'havien convocat les oposicions.

-"Lenta pero consistentemente el horario y el calendario escolar se acortan", diu un sociòleg.
Fals. En la meva època d'estudiant i de professora jove, els cursos s'acabaven el maig i no començaven fins l'octubre ben entrat.

-El nivel excelente de ciencias está vacío. El sistema educativo español es de los más justos del mundo, lo que quiere decir que las diferencias de resultados entre los mejores y los peores alumnos no son muy altas. El problema es que apenas tierne alumnos en el nivel más alto.
Curiosa concepció de "justícia", que impregna tot l'embolcall ideològic logsià. Una anècdota: una de les vegades que vaig corregir proves de selectivitat, vaig haver de posar, a tots els alumnes d'una escola de monges, la mateixa nota, un 5 pelat. La professora de filosofia, els havia fet aprendre uns esquemes, un per a cada autor, i els alumnes repetien, fil per randa, allò après. Vaig pensar que, ben segur, havien acabat el programa, i l'havien acabat ben bé dues vegades, com a mínim. Llavors, no podia imaginar que la fòrmula de les mongetes es convertiria en llei.

Llegint premsa matinera

Repasso titulars d'edicions digitals. La Contra de La Vang:

Yuri Felshtinsky, historiador
"El sucesor de Putin será peor que Putin"


Amb el cafè amb llet als llavis, penso, goita, un optimista... M'acabo el brebatge per a fer coixí a l'estòmac; llegeixo, tot seguuit, l'entrevista. Transcric:

¡Me describe usted un Estado criminal! (L'Amela, tot baixant de la figuera)
Imagine que una corporación privada ha tomado el poder en Rusia. Y que esta corporación se llama FSB (els serveis secrets hereus del mític KGB). Y que su director general es Putin, pero con una junta directiva de cuyos miembros sabemos muy, muy poquito...

¿Cómo es la gente del FSB?
Son agentes herederos del KGB, un cuerpo nacido en 1918 al servicio de la revolución contra la democracia, para eliminar a todo opositor mediante cualquier método y sin escrúpulos, para matar dentro y fuera de Rusia. ¡Por eso el sucesor de Putin será peor que Putin!

¿En qué se basa para creer esto?
Putin accedió al poder sostenido por el FSB..., pero aupado por los oligarcas surgidos durante la Rusia de Yeltsin. Así, Putin se debía a ambas lealtades, a ese equilibrio. En cambio, su sucesor ya sólo se deberá a las normas internas del FSB (...) Porque Putin, durante estos años de mandato, ha consolidado el poder absoluto del FSB.

¿Es como si en los años 20 Al Capone hubiese tomado el gobierno norteamericano?
No: ¡se trata de los servicios secretos! Es el único caso conocido de que tomen el poder político. Ven a todo el mundo como enemigo.



He recordat les pàgines que Arendt dedica (Los orígenes...) a analitzar el secret, El poder auténtico empieza donde empieza el secreto, en el seu estudi sobre el totalitarisme, on l'espai de les lleis positives queda ocupat pel terror total, imposat pels serveis secrets, precisament. En considerar, Arendt, els camps de concentració totalitaris com a camps d'experimentació del projecte del mal radical, Verdaderos laboratorios de experimento de dominación total, Arendt parla, també, de la institució més significativament secreta del totalitarisme. La policia secreta totalitària s'erigeix en elit, precisament, per salvaguardar, a la manera de les societats secretes clàssiques, el secret millor guardat del règim. La població "coneix", esclar, en general; però, coneix, sobretot, que es tracta d'un secret, la qual cosa provoca que la informació, en no poder-se comunicar, vagi perdent realitat, i es vagi esfumant com un malson.

La policia secreta totalitària queda constituïda com a nucli fort del poder, poder que, a diferència de les altres formes històriques conegudes, substitueix la figura clàssica del "sospitós" per l'ampliació vertiginosa de l'"enemic objectiu"; entre d'altres qüestions, això provocarà la coneguda intercanviabilitat, almenys a la llarga, entre víctimes i botxins. En un sistema totalitario, todo ser humano es sospechoso simplemente por su capacidad de pensar. També, se'n deriva, de tot plegat, una distinció entre el clàssic "delicte" i l'anticipació, també vertiginosa, totalitària a "delictes possibles". Exemple de delictes possibles, les famoses purges estalinianes.

L'Hannah Arendt ens adverteix, sempre tan precavida ella, sobre l'abast i el perill del poder del secret avui en dia, és a dir, ens porta al moll de l'os on es decidirà el futur democràtic o totalitari de les nostres societats: les masses i els seus obscurs, secrets, desitjos. Diu:

Aunque conocemos la forma de operar y la función específica de la Policia secreta totalitaria, no sabemos cuán bien y hasta qué grado corresponde el "secreto" de esta sociedad secreta a los deseos y a las complicidades secretas de las masas de nuestro tiempo.

Clàssics

Tot llegint "La democracia en América", trobo, entre moltes altres, la següent perla; de fet, els llibres considerats clàssics, ho són, també i potser sobretot, pels pous d'intel.ligència, que s'hi troben, com de passada (no és de passada, en aquest cas, en el llibre de Tocqueviile, però sí que ho serà en aquest post)

Del poder judicial en los Estados Unidos y de su acción sobre la sociedad política

No sé si necesito decir que en un pueblo libre, como el americano, todos los ciudadanos tienen derecho a acusar a los funcionarios públicos ante los jueces ordinarios, y que todos los jueces tienen derecho a condenar a los funcionarios públicos; de tal forma resulta natural la cosa. [...]

En el año VIII de la república francesa, apareció una constitución cuyo artículo 75 estaba así concebido: "Los agentes del gobierno, igual que los ministros, no pueden ser perseguidos, por hechos relativos a sus funciones, más que en virtud de una decisión del Consejo de Estado; en este caso, el proceso tiene lugar ante los tribunales ordinarios."

La constitución del año VIII pasó, pero no ese artículo, que permanece vigente, y al que se oponen, todos los días, las justas reclamaciones de los ciudadanos [...]

Ocurría con frecuencia, en la antigua monarquía, que el parlamento decretaba la detención del funcionario público que se hacía culpable de un delito. A veces, por intervención de la autoridad real, se hacía anular el procedimiento. El despostismo se mostraba entonces al descubierto, y, al obedecer, no había sometimiento más que a la fuerza.

Hemos retrocedido muchos, pues, del punto a que habían llegado nuestros padres; porque dejamos hacer, so capa de justicia, y dejamos consagrar, en nombre de la ley, lo que sólo la violencia les imponía a ellos.


En llegir el paràgraf final, recordo un duríssim sarcasme de Céline, al "Viaje al fin de la noche":

Conque al servicio de la Compañía Pordurière del pequeño Togo trabajaban, al mismo tiempo que yo, ya lo he dicho, en sus cobertizos y plantaciones, gran número de negros y de pobres blancos de mi estilo. Los indígenás, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos.



Llegint les explicacions de Tocqueville sobre el fort (i, a la vegada, limitat. Diria que tot el llibre vol posar de relleu el funcionament equilibrat de la democràcia americana, en funció dels límits posats a i entre les estructures de poder, límits que conjuren el despostisme; qüestió, per altra banda, que tant influirà en les reflexions polítiques d'Hannah Arendt), el fort, doncs, poder polític del poder judicial americà, recordo, també, tantes i tan bones pel.lícules americanes amb temàtica judicial. Ahir, per cert, vaig veure'n una, de denúncia, sobre un bufet monstruós d'advocats, que aprofito per recomanar: Michael Clayton.

Mas o el Dret d'Anar Decidint


Torno de la ciutat en cotxe, tot escoltant la ràdio. Escolto poc la ràdio; només quan vaig en cotxe, de fet. M'agrada un programa (només un) de la Ser, perquè m'agrada la veu del conductor, del qual sé que es diu Manel, perquè els col.laboradors habituals (Puigverd, Àlvaro, Pérez Oliva...) així l'anomenen. El programa es un resum de notícies comentades. Ahir, en Manel (no en sé el cognom) entrevistava l'Artur Mas. Dret a decidir. En Manel, esclar, burxava: com? què? quan?

-Què? Tot allò que uneixi els catalans, de moment (aquest, de moment és crucial). Res (la independència, per exemple) que pugui, per ara (!), enfrontar-los. És a dir: encara sumem; l'educació dels catalans és sota mínims, però encara sumem. Mas posa exemples, posa el dit a les llagues. Decidir sobre tot allò que és un desastre: infraestructures, impostos, educació (faig un bot que, tenint en compte que sóc a l'autopista, podria haver estat mortal). Caldria, davant del desastre educatiu que acaba de saltar a la palestra... què dic, caldria? S'imposa, el dret a decidir!!! Es veu, la lògica, oi? Es van presentant, sectorialment, les diferents tortures a què la ciutadania és sotmesa, i es proposa com a solució brillant, eficaç, contrastada, ràpida, lluent, formosa, graciosa... la necessitat, llavors, el dret a DECIDIR. Així passem al

-Com? Té la barra, en Mas té la immensa barra (i no faig ironia, ara), d'extrendre's en el tema educatiu. Davant del desastre, cal poder decidir i confeccionar una Llei d'Educació Catalana. És evident, oi? Per què la culpa la té Madrid, oi? Per què el desastre rau en la Llei Orgànica de Madrid, oi? I una merd. I una merda, Mas. La Llei de Madrid, la LOGSE, es va fer als despatxos de l'administració i de les universitats nostrats. Des d'aquí es va vendre, el producte, el monstre, amb usos propagandístics de tall totalitari, amb cinisme del Gran Timonell Pujol inclós (el vaig veure en una entrevista a altes hores de la nit, fotent-se'n clarament de les noves idees pedagògiques, en plena venda del producte, del monstre; que no surti, ara, dient que es va equivocar; si algú sabia quin pa s'hi donava, era ell, l'exalumne de l'escola alemanya, allà on el Petit Timonell Montilla porta, ara, els fills). Però, llavors érem capdavanters, peoners, de la Revolució Pedagògica que havia de salvar les obsoletes i tardofranquistes escoles d'Espanya; Catalunya era gran i érem els millors, i encara podíem regenerar Espanya sencera. Sortosament per a ells, a molts llocs d'Espny, sencera, no ens van prendre gaire en serio. Va ser aquí, a Catalunya, on vam implantar el monstre a la manera taliban, talment els talibans van redecorar la muntanya budista, a base de dinamita. Com? Com, Mas? Bé, doncs, aquí xocarem amb la Constitució i amb una Llei Orgànica (la LOGSE, és digui com es digui, ara) espanyola (!). I com xocarem, Mas? No contesta.

De tot plegat es dedueix que hem d'anar xocant, d'ací i d'allà, com adolescents als autos de xoc, en ple botellón de fireta. És a dir una mort lenta, a base de morats i contusions constants, i alguna trencadissa. Francament, prefereixo la coherència d'Ibarretxe. El seu pla, -llegiu-lo, fins i tot és agradable de llegir i divertit de comparar amb l'Estatut- és un model de concisió i de concreció, un model literari i jurídic: l'Estat lliure associat. I, així, ara, entrem en el

-Quan? Bé, en tractar-se d'un dret a anar decidint, doncs, en bona lògica, anirem fent. Anirem fent la punyeta, i la puta i la ramoneta, també.

L'educació política (a F. Fernán Gómez)



Conservo, amb precisió i agraïment, el record de moments privilegiats on algú m'ha ajudat a comprendre el món, almenys en algun dels seus infinits aspectes. Tot just començava a obrir ulls i orelles a les qüestions polítiques dins d'una família polititzada i antifranquista (en temps del tardofranquisme), quan el meu germà gran em va convidar al teatre. M'hi esforço, però no puc recordar quin teatre exactament; el veig per dins, sé que no estàvem a platea; sé que, un cop acabada la funció, vam pujar uns pocs esglaons en un passadís estret i mal il.luminat, per després baixar les escales que conduïen a la sortida del teatre. Quasi puc atrapar alguna sensació: passes amortides per una alfombra, butaques avellutades... Però, recordo amb tota precisió que, allí mateix, encara dins del teatre, em van assaltar, per primera vegada, els perills de la democràcia, mite intocable, fins llavors. Llavors, quan la companyia de Fernando Fernán Gómez va venir a Barcelona amb El enemigo del pueblo. I així, anys més tard, Plató no em va sorprendre del tot amb les seves objeccions.

Diumenge hivernal

Estem tots constipats, fredolics, estossegadors, fatigats, piocs. Jo vaig repetint, aquests dies de fred viu, cel serè, llum... luminosa, brillant, acerada, aquests dies em fan feliç tot just encetats. El marit (constipat, etcèra...) marxa pitant, sense temps per a contemplar la felicitat, a primera hora del matí a ca la seva mare; hi serà de sol a sol, de 9 a 9; la noieta immigrant té festa tot el dia, i el senyor Alzheimer menysprea olímpicament temps i espai: cinc minuts de solitud són suficients per trobar, per fi, l'anhelada sortida del laberint, obrir la porta i fotre el camp. Al migdia, una hora abans de dinar, hi farem cap en G. i jo. Vaig guardant les viandes, que me'n porto de casa per a preparar a ca la sogra, en pots de plàstic i en bosses. Una hora abans de marxar de casa per tal d'arribar una hora abans de dinar a ca la sogra, per tal de tenir temps de preparar-hi el dinar, en G. recorda que necessita amb caràcter d'urgència passar pel Mercat de Sant Antoni. NO. Carallot, què no ho veus, que no en tenim, de temps... Qui ho diu, que no? Qui gosa ser tan pessimista? Nosaltres, en tenim, encara, de temps; és més, en tenim sortosament; per donar i per vendre, en tenim. I, al capdavall, només seran deu minuts, i es veu que jo puc aparcar el cotxe en una cantonada i esperar-lo, a ell, mentre ell, d'un salt... El meu fill no em convenç, mai, però venç sovint. Jo li recito: Venceréis, pero no convenceréis, porque tenéis la fuerza, pero os falta la RAZÓN. Vaig recitant, de camí cap al Mercat de Sant Antoni. Arribem a ca la sogra vint minuts tard. Tot un drama perquè, com ja he dit, el temps se li ha esfumat, tota la vida queixant-se del temps que fuig... I ara s'ha quedat sense temps, només l'ara compta, l'instant del Què menjarem, avui? Trobro el marit, a banda de constipat i tot això, nerviós. A ell, el temps encara no se li ha desfet i, aristotèlicament, el relaciona amb el número: Vint-i-tres. Vint-i-tres vegades ha dit ja: Pastís de carn. Una darrera de l'altra, després de l'u ve el dos i, després, el tres. Me'n faig una idea, de seguida:

-Què menjarem, avui?
- Pastís de carn.

(... dècimes de segon)

- I així? Avui...
-Pastís de carn.

No és pas que el el pobre home no disposi de més recursos, no sàpiga donar explicacions més acurades i, suposadament, tranquil.litzadores, és que ja ho ha fet a bastament. I no pot més. Me'l trobo rendit a una dialèctica purament mecànica, dins de la qual, la meva sogra, sembla sentir-s'hi com a peix a l'aigua: pregunta-respota, pregunta-respota, pregunta-resposta. Hooop! Fent maneres d'il.lusionista, destapo el paquet i apareix davant del meu públic entusiasta... Exacte, el pastís de carn en persona, a punt per anar de pet al forn, cas que el forn estigui ja precalentat... a veure... Nooo. No ho està, perquè l'encarregat d'encendre'l era aquell que prou feina tenia en anar responent sense plorar, pastís de carn, com per, a més, atinar que, efectivament, menjaríem pastís de carn i fora millor de tenir, a tal efecte (és a dir, menjar pastís de carn, i no només dir que en menjaríem), el forn preparat.

He de dir, que jo, només de sentir-ne el nom, del pastís de carn, m'entren basques. No m'agrada gaire la carn, i doncs, prefereixo menjar-me-la ganivet serrat i forquilla en mà, no si m'enteneu, menjar-me-la lluitant, a brazo partido. Meravellosa, dolça i malaguanyada paraula, pastís, que evoca tota mena de llaminadures infantils, fins i tot, cinematogràfiques, de l'època muda, on era costum de llançar enormes pastissos de nata blanquíssima a la cara de l'antagonista. I el cine del diumenge a la tarda, als Lluïsos, era ple de canalla rient, riu que riuràs, amb les escenes de destrossa de pastissos. Recordo, vívament, que no em feien, aquestes escenes, la més mínima gràcia. Una cosa tan bonica i delicada com un pastís de nata, i tan enganxifosa. Aquest inici de trauma infantil, de soledat enmig de la multitud, d'estranyesa, potser explicaria el perquè, si no m'agrada el pastís de carn, m'entesto a fer-ne, ni que sigui alguna vegada, com per exemple, ara mateix a ca la sogra. Ah, sí? I doncs, per què? Oi? Ni idea, però segur que un bon psicoanalista ens treuria de seguida d'aquest abisme d' incomprensió, insondable.

La meva sogra es refà menjant i, en acabar, cau en uns minuts terribles de lucidesa aparent. Entre l'abans i el després del pastís de carn, ha passat d'una pregunta de simple intendència a qüestions de caire metafísic, des d'on arriba a dubtar del sentit de la seva pròpia existència. Això, això que em passa, no té cap sentit. Intentem, inútilment, de consolar-la. I som a punt de pujar a la nòria: sí, que en té-no en té-sí, que en té- no. No. D'acord, però s'ha menjat amb un gust tan infantil, amb un goig tan intens als ulls, el pastís de carn... Se l'ha menjat talment fos un pastís de nata.

S.O.S.

Ara resulta que no puc fer comentaris enlloc, ni al meu propi blog. Hem surt una pàgina que esmenta un codi d' "error". A veure si me'n surto. A veure també si puc publicar entrades almenys.